dimarts, 20 de novembre de 2012

Un somni fet realitat, l'illa de Pasqua!!!

Així doncs, aquest ha estat el nostre regal de final de viatge, l'illa de Pasqua, on hem pogut conèixer aquesta màgica illa i les diferents teories que envolten els misteriosos moais. Una de les nostres il·lusions era acabar aquest gran viatge a una illa tan especial com aquesta, que tantes vegades hi havíem somiat!

Ahu Tongariki, com podeu veure els sempre fotografiats moais! (15 més 1) :p

A l'illa de Pasqua hem aprofitat per anar amb quad, caminar, bussejar i relaxar-nos, envoltats de la cultura Rapa Nui. Els dos primers dies vam recórrer l'illa al cim d'un quad, i ens hem anat parant als diferents punts d'interès, entre ells destaquem Rano Raraku, coneguda per ser la pedrera dels moais, l'Ahu Tongariki, per ser la plataforma cerimonial més gran de la illa, i la platja paradisíaca d'Anakena. El segon dia amb quad en destaquem la sortida del sol a Ahu Tongariki, la més espectacular i màgica que haurem vist mai, de la qual en reservem un post per ella sola, i la visita a l'Ahu Akivi, els únics moais que miren a l'oceà.

la pedrera de Rano Raraku, amb desenes de moais abandonats

Un dels llocs més misteriosos de l'illa és la pedrera del volcà Rano Raraku, doncs just aquí, a les vessants d'aquest volcà, és on s'esculpien els moais. Aquí es tallaven i d'aquí es transportaven a la resta de l'illa. Però lo misteriós de la cultura rapanui és l'abandonament de la pedrera d'un dia per altre, on s'observen desenes de moais a mig tallar  i a mig transportar, d'un dia per altre van deixar de fabricar moais. Aquest és un dels grans enigmes encara avui dia, la desaparició d'un dia per altre de la cultura rapanui, hi ha dos teories, la del col·lapse d'una civilització, l'autodestrucció d'una societat per la sobreexplotació dels recursos, i la segona, a causa d'una catàstofre ecològica, però que aquesta no va ser originada per la cultura rapanui ni per la fabricació dels moais.

desenes de moais escampats a les vessants de Rano Raraku

Impressiona trobar-te aquests immensos moais escampats a les vessants del volcà Rano Raraku i fins i tot et pots arribar a imaginar, tal com diu la tradició oral rapanui, que els moais caminaven, que aquests cobraven vida gràcies al mana, una força espiritual que els transmetien els seus avantpassats. 

després d'un inici de dia pluvisquejant, al migdia brillava el sol!!!

És aquí on encara hi ha el moai més gran de la història, amb 21 metres d'alçada, i aquí encara se'n poden veure molts enclavats a la paret, just a punt de ser tallats.

dos turistes fotografiant el moai més gran a mig tallar, de 21 metres de longitud 

els moais, les estàtues caminants

Davant mateix del Rano Raraku hi ha l'Ahu Tongariki que és l'altar més grans i amb més bon estat de conservació que es troba a l'illa, i que al 1960  va ser arrossegat terra endins per un tsunami, però des d'aleshores s'ha pogut restaurar ì avui dia es manté dempeus amb 15 moais.

moais i flors

en formació, els espectaculars moais!!!! :p

els 15 moais

L'illa de Pasqua, no destaca per posseir un paisatge paradisíac, tot al contrari, es tracta d'una illa volcànica enmig de l'oceà Pacífic més aviat agresta, on rep amb força les onades i el vent, i això li dóna un caràcter feréstec i misteriós. 

caballs, per tota l'illa te'ls trobes pasturant en llibertat

posta de sol davant el càmping Mihinoa

Però si  el que es busca és una platja espectacular,  que convidi al bany, amb sorra blanca i palmeres, aquesta és la platja d'Anakena, ben custodiada pels moais, els, se'ns dubte, protagonistes de l'illa. Aquí ens ha  agafat un xic de nostàlgia davant la platja d'Anakena pensant amb els nostres dies a les Fiji i a Filipines.

 el palmeram que et dóna la benvinguda a la platja d'Anakena

platja d'Anakena i els moais que la custodien al fons

També hem visitat el poblat d'Orongo, l'antic poblat cerimonial de l'Home-Ocell, situat a l'extrem sud de l'illa al cim del volcà Rano Kau. Nosaltres ens hi hem arribat tot caminant des del poble de Hanga Roa, que és la única part poblada de l'illa.

moai que es troba al remodelat passeig davant del port a la població de Hanga Roa 

Ahu Akivi es troba a l'oest de l'illa i també és un lloc especial ja que l'altar que encara queda dempeu té tots els seus moais mirant a l'oceà, a diferència de la resta que sempre li donen l'esquena.

I no podíem marxar de Rapa Nui sense fer la nostra última immersió d'aquest viatge i així poder veure les rèpliques de moais que van ser creats per una pel·lícula al 1994 i que van ser enfonsats davant la costa. Tot i així, el fons marí de l'illa de Pasqua no és famós per la seva exuberància, sinó per gaudir d'una gran visibilitat, en el pitjor dels casos de 40 metres, i fins a 60 metres, i per les seves formacions volcàniques, arcs, coves, etc.

i així és com nosaltres ens acomiadem de la nostra nova afició, el busseig!!

Info útil per a futurs viatgers: 

En total hem passat 6 dies/5 nits a Rapa Nui i ens hem allotjat al càmping Mihinoa, per 5.000 pesos persona, i per 500 pesos més et lloguen la tenda, la màrfega i el sac, tot de luxe. Un càmping a primera línea de mar, al mateix poble de Hanga Roa, des d'on es pot contemplar la posta de sol cada dia. També hi ha servei de cuina i taquilles, l'única pega que el wifi costa 5.000 pesos per tota l'estada i aquest va a pedals.

el quad, que vam utilitzar per conèixer tots els racons de l'illa

Un altre punt a tenir en compte és el lloguer de vehicles a l'illa, nosaltres hem llogat un quad, doncs  per llogar una moto, en tres agències ens van posar pegues, ja que el carnet de conduir internacional només està sellat al tipus B, per cotxes, i no la A que seria per motos. Així que només ens han permès llogar un quad, 30.000 pesos per 24 hores, de totes formes ja ho teníem pensat, així que no ens va saber greu, i vam poder provar un nou mitjà de transport, potser l'únic que ens faltava en aquest viatge.  ;-)

el càmping Mihinoa al capvespre

I com a recomanació gastronòmica: el restaurant "Tía Berta", on fan unes empanades boníssimes, ja siguin de tonyina, tonyina amb formatge o de gambes. Tampoc es pot marxar sense provar els gelats de maracujà, guaiaba o papaia, de la gelateria "Mikafe", que hi ha al port, al costat de les agències de busseig.

Un consell, per entrar a la pedrera de Rano Raraku i al poblat d'Orongo, has de treure't una entrada pel Parc Nacional Rapa Nui, en principi és per col·laborar en el manteniment de tota la illa i de tots els llocs que es poden visitar, però per evitar l'impacte de posar taquilles, a tots els punts d'interès, només et demanen l'entrada en aquests dos punts. El preu per turistes és de 30.000 pesos, i per locals de 10.000 pesos. Quan arribes a l'illa hi ha la possibilitat de comprar l'entrada al mateix aeroport per 25.000 pesos. De totes formes, nosaltres vam demanar a una família xilena que ens comprés les dues entrades per 10.000 pesos cadascuna, llavors només cal recordar que hauràs de fer ús de accent castellà-xilè per accedir en aquests dos punt. :p

Us deixem en l'entrada del proper post, la sortida del sol a l'Ahu Tongariki...

hora: les 6.45 am

dissabte, 17 de novembre de 2012

Rapa Nui, una illa màgica

I com a punt final de la nostra Volta el Món, ens arribem a Rapa Nui, també coneguda com la illa de Pascua, on hi hem passat 5 dies descobrint tots i cadascú dels seus racons, i sobretot els misteris dels famosos moais, les enormes i pesades figures de pedra que sempre han estat rodejades de misteri, i que estan repartides en els llocs més remots arreu de la illa.

la cantera dels moais, tot un misteri, Rano Raraku, uau!!!

L'illa de Pasqua és una illa que pertany a la Polinèsia, a 4.000 quilòmetres d'enlloc, és per això que també se n'hi diu el melic del món, enmig de l'oceà pacífic i a mig camí de Tahití o Papeete i Xile. És una illa bastant verge al nostre parer, i tot i ser una illa de la Polinèsia, és única on les hi hagi!

amb l'esquena al Pacífic, 15 moais restaurats monten guardia en l'Ahu Tongariki, la plataforma cerimonial més gran de la Illa de Pasqua

Hem passat uns dies espectaculars a la illa de Pasqua, vagis on vagis et sents controlat per la mirada dels màgics moais, fins i tot, a sota l'aigua!!! :p

l'últim busseig d'aquest viatge, sorpresa!! Al moai submergit. 

Aquest post ja l'escrivim des de casa i estem molt contents d'haver pogut fer el que hem fet aquest any, bé, finalment han estat 372 dies. L'illa de Pasqua dóna per molt, així que aquí només us n'hem deixat un tastet!!! Continuarem explicant-vos més aventures...

nosaltres dalt del quad, després de la sortida del sol davant l'Ahu Tongariki, haureu d'esperar per veure les fotos al següent post... :p

dimecres, 14 de novembre de 2012

Allotjaments a Xile

La relació d'allotjaments, si no diem el contrari, és habitació doble amb bany compartit, wifi, dret a cuina i, en alguns casos, sense esmorzar. Els preus dels allotjaments econòmics, ens han costat entre 8 i 10 euros per persona en habitació doble.
 
San Pedro de Atacama. Residencial Covatsch, 6.000 pesos per persona en habitació compartida de 6. Els allotjaments, en general tots, a San Pedro de Atacama és més car que a la resta de Xile, i ens va costar lo nostre trobar un lloc descent a un preu bo. Quan vam veure l'habitació ens va semblar una mica tètrica, però només va ser una primera impressió, ja que el hostel està molt bé, amb unes zones comuns genials i molt còmodes Està molt net. Segurament repetiríem si hi tornéssim. La web de Residencial Covatsch.
 
Puerto Natales. Hostal Melinda, 5.000 pesos per persona en habitació doble, bany compartit i esmorzar inclòs, encara que molt senzill. La Melinda n'és la propietària, de fet lloga les habitacions que té a casa seva. Aquest hospedatge és un caos, desordenat i no brilla per la seva netedat. La cuina és un desastre i bruteja. És d'aquells llocs on s'hi va a dormir i punt, no convida a estar-s'hi, però si es busca alguna cosa econòmica i és per una nit, té un passe. No obstant, la Melinda és mot bona dona. La web de l'Hostal Melinda. Però si podeu, Eviteu-lo!
 
Torres del Paine. Durant la nostra estada al parc de les Torres del Paine hem fet camping. Aquí us enllacem un post on expliquem el tema allotjaments dins el parc.
 
Castro. Hostal Bellavista, 5.500 per persona en habitació doble i bany compartit. Té vistes al llac i la jefa és molt amable. L'hostal és molt net i la cuina està bé. El contacte de l' Hostal Bellavista
 
Pucón. Casa Mario, 5.000 pesos per persona en habitació doble i bany compartit. També es tracta d'una casa on lloguen les habitacions. Hi ha com dues parts, la de davant és molt més nova que on estàvem nosaltres, i les habitacions estaven molt millor a la part del davant, però en Luís, el jefe, que és una mina d'informació i sap totes les gangues, ens ha tractat com a reis, ens ha convidat a dinar, ens ha donat una platada de fruita per berenar i ens ha fet sentir com a casa. No us imagineu res de l'altre món en aquest allotjament, però és especial, és net i és acollidor. A més a més hi ha una estufa de llenya que no para de cremar. Hi ha dues cuines, una a la part del davant i una altra a la part del darrera. Nosaltres hi repetiríem segur, ens van tractar molt bé!. No coneixem web, però disposen de facebook.  Recomanem!
 
Santiago. Ens hem allotjat a casa un amic a prop de la Costanera Center al barri de Las Condes.

Uns dies per Santiago

Santiago no ens ha apassionat, i és que si la comparem amb altres ciutats d'Amèrica del Sud és molt menys cultural i menys monumental, però ens ha rebut de meravella! 
 
Al llarg del viatge ens hem trobat xilens que ens han advertit que Santiago és una capital molt perillosa. Per nosaltres res més lluny que la realitat, en cap moment ens hem sentit en perill, potser és de les ciutats més tranquil·les de les que hem tingut oportunitat de conèixer a Amèrica del Sud. Ens imaginàvem una ciutat molt més caòtica del que és, i és que no ho és gens, tenint en compte la quantitat de gent que hi viu, més de 7 milions d'habitants, que aviat és dit.

vistes de la façana ajardinada de l'Hotel Continental, al extravagant Sanhattan
 
les vistes del Sanhattan des del cerro Santa Lucía on es pot veure la descomunal Gran Torre Santiago de 303 m d'alçada, part del complexe Costanera Center, actualment en construcció que serà la torre més alta de iberoamèrica
 
Santiago no destaca per tenir molts punts d'interès turístic, amb tres dies creiem que hi ha temps suficient per conèixer-la. No obstant, nosaltres ens hi hem estat una setmana, prenent-la com a punt de partida per visitar-ne altres llocs, com Valparaíso, que ja hem postejat, i el Cajón del Maipo, que en aquest cas l'hem deixat a les mans d'en Marc.

per ordre, en Marc, en Ricard i la Txell, tot pujant a la Reserva Natural el Morado, i en Xavi!

a la Laguna el Morado, a partir d'aquí et pots acostar fins als peus del glaciar

us deixem unes quantes imatges de flors de pujada al Cajón del Maipo

Tot i així, us deixem uns links per si esteu interessats en arribar-vos al Cajón del Maipo, concretament de La Reserva Natural El Morado, l'entrada al parc costa 2.000 pesos, custodiada per la Conaf. Una caminada de diumenge molt agradable, si voleu veure més fotos i com va anar el dia us deixem amb la pàgina del Marc i la Montse, el Diari del Viatger.

  
La nostra ruta preferida per la capital xilena passa pel Mercat de la Vega per degustar un suc de fruita tropical, el de xirimoia és sensacional. Sortint d'aquest mercat s'arriba a un altre mercat, el Mercado Central, famós per menjar peix i marisc, i aquí hem probat el Chupe de Jaiba, un pastís a base de pà, cranc i formatge que està per llepar-s'hi els dits. Des del mercat Central es pot anar a la Plaza de Armas, que no té més que la Catedral, tot passant pel Paseo Puente i així fer una parada a un dels molts cafés con piernas que hi ha, on les cambreres vesteixen uns vestits tant curts com insinuants i la clientela és, bàsicament, masculina.

parada a un dels molts "cafés con piernas", on només es pot prendre cafè o te, res més...

Seguim fins a el Palau de la Moneda, palau presidencial, on s'hi amaga l'encara incerta història de Pinochet i Allende. I acabem la ruta tot pujant al cerro Santa Lucía per gaudir d'unes vistes de la ciutat, llàstima que la polució no en deixa veure els Andes nítidament.

el Palacio de la Moneda, on Salvador Allende va arribar al seu tràgic final l'11 de setembre de 1973
 
També ens hem perdut pel barri de Bellavista, el carrer de baretos per excel·lència, i pel barri de Lastarria, el barri més cool de la ciutat, on hem fet el nostre últim dinar acompanyats d'un bon amfitrió, en Marc.

al barri Bellavista, a un bar del carrer Pio Nono, tot veient el derbi xilè, U.Católica contra la U.de Chile
 
En Marc, que actualment està treballant a Xile, ens esperava a Santiago i ens ha obert les portes de casa seva, una vegada més, ens hem sentit com a casa, al modest barri de Las Condes. Ell ens ha deixat descobrir llocs com el Cajón del Maipo, un paratge natural ben proper a Santiago i que ens ha encantat, i altres llocs tant propers a casa com el bar De La Ostia, on hem gaudit d'un partit del Barça acompanyats, pràcticament només de catalans. Hem sopat acompanyats de 4 catalans més, el Ricard, la Marga i l'Àlex, també vivint a Xile, tots ells geòlegs i que per raons laborals estan vivint en aquest país.

sopar a casa en Marc amb en Ricard, la Marga i l'Àlex
 
I així, tot recordant-nos de casa nostra ens hem acomiadat de Xile i posem punt final a la nostra aventura arreu del món, una aventura que va començar el dia 11 de novembre del 2011 i que avui acaba. Però nosaltres encara no tenim ganes de tornar a casa, així que us esperem a tots a Londres, on passarem els propers i darrers 5 dies.
 
dinar de comiat de Santiago amb el Marc al barri Lastarria
 
Però en el proper post us explicarem el nostre regal final del viatge... :-p

dimarts, 13 de novembre de 2012

La colorida Valparaíso

Molts poetes i filòsofs van quedar encisats per la bellesa de Valparaíso, la segona ciutat més important del país i a tan sols una hora i mitja de Santiago.

grafit als carrers de Valparaíso
 
Pablo Neruda, el famós poeta xilè guardonat amb el Premi Nobel el 1971, no en va ser l'excepció. Ell va ser qui va citar famosos versos com "podrán cortar todas las flores, pero nunca detendrán la primavera", i la seva font d'inspiració estava a la Sebastiana, antiga residència de Neruda, que es troba al cim del Cerro Bellavista, amb unes vistes privilegiades al pacífic. 

mural amb els principals trets de Valparaíso, els cerros, els ascensors i els colors
 
I és que l'encant principal de Valparaíso són els cerros que l'envolten. Nosaltres hem caminat pel cerro Concepción, el cerro Alegre, el cerro Panteón, el cerro Bellavista i el cerro Artillería. És caminant pels seus carrers quan un percep l'ambient més bohemi de Valparaíso, amb murals pintats a les parets, grafistes fent grafits, les cases de xapa pintades de diferents colors. De fet, hi ha una part del cerro Concepción que és coneguda com el Museo al Aire Libre per la quantitat de murals pintats a les parets.

Caminar per Valparíso és equivalent a no parar de pujar i baixar escales, i això pot arribar a cansar, però a cada cerro està ple de miradors on treure una bona instantània, i això et fa oblidar tots els mals. 
 
encara funcionen els trolebusos a Valparaíso 
 
És d'agrair saber que en els seus millors anys hi havia molts ascensors per accedir a dalt dels cerros, actualment se'n conserven alguns, però són més per interès turístic, tot i així són dignes de veure, ja que alguns d'ells són molt sinuosos i força precaris.
 
A Valparaíso també hem anat al Mercat Cardonal, un mercat que ens ha recordat qualsevol dels mercats que hem vist a Perú o Bolívia, amb les seves paradetes de fruita, verdura i queviures varis a la part baixa i amb restaurants on menjar a la segona planta. Aquí també ens hi hem perdut, i és que creiem que un mercat diu molt d'una cultura.

diferents murals que hem trobat pels carrers de Valparaíso, declarada Patrimoni de la Humanitat
 
Acomiadem Valparaíso recordant una cita de Neruda on descriu, perfectament, aquesta localitat xilena a la costa pacífica:
 
"Valparaíso, qué disparate eres,
qué loco, puerto loco,
qué cabeza con cerros,
desgreñada, no acabas de peinarte,
nunca tuviste tiempo de vestirte,
siempre te sorprendió la vida,
te despertó la muerte en camisa"

divendres, 9 de novembre de 2012

De pas per Pucón sense veure el volcà Villarica

I per última vegada travessem la frontera entre Argentina i Xile, i també l'últim pas fronterer per via terrestre d'aquest viatge! Ens havien parlat pestes de travessar aquesta frontera per terra, però nosaltres sempre les hem travessat amb un plis. Com no, baixar del bus, estampar segells, declarar aliments i passar l'equipatge per raig X, però sense majors problemes que 15 o 20 minuts de tràmit fronterer.

les vistes del llac Villarica tot pujant al Cañi 
 
El nostre pas per Pucón ha estat ràpid, un vol ens esperava a Santiago. Arribem d'hora a Pucón ja que a les 8 hores estàvem a la frontera Argentina-Xile, lo bo d'aquesta vegada és que ens han tingut una hora esperant que obríssin la frontera!! Preguntem per què enlloc de sortir a les 6 am de San Martin de los Andes, no sortíem a les 7 am? La resposta: d'aquí unes setmanes canvien l'hora i ja estarà coordinat!... i doncs, perquè fins llavors no canvien l'horari del bus?, no hi ha resposta...
 
Així, arribats d'hora, trobem una ganga d'hostal, l'Hospedaje Casa Mario. En Luís n'és el propietari, un tio que t'ajuda i que et tracta fenomal i que és molt bon observador.  S'adona que els diferents hostes ens disposem a cuinar el dinar i ell decideix que farà el dinar per tots, convida la casa! wow...

 dinar de germanor, cortesia de l'Hospedaje Mario... lo curiós del cas, el que menys viatjava era per tres mesos!
 
Aquest dia aprofitem per passejar pels carrerons de Pucón i al voltant del llac Villarica malgrat la pluja. L'endemà decidim fer la caminada al Cañi, ens l'havia recomenat la Imma, però no sabem si el mal temps que vam tenir hi va ajudar o si ens vam equivocar de caminada però no hi vam trobar cap encant, vam caminar un parell d'hores per una pista forestal enfangada de collons i després per un sender fins arribar al primer llac, però com que el dia no acompanyava vam decidir fer mitja volta i anar a l'hostal a refer-nos, dutxa i estar-nos a la vora del foc, que en Luís manté encès tot el dia! Així  fèiem temps fins a la nit per agafar el bus nocturn que ens duria a Santiago de Xile.

el fruit d'una dent de lleó, vulgarment conegut com a angelet!

Sí, hem passat ràpid per Pucón, capital d'esports d'aventura de Xile, esquí, muntanya, amb l'ascensió al volcà Villarica per excel·lència, ràfting, etc., però a nosaltres el temps no ens va permetre veure el volcà en els dos dies que vam estar a Pucón.

Després de la que creiem que ha estat una excel·lent etapa Patagònica: Península Valdés, Perito MorenoEl Chaltén, Ushuaia, Torres del Paine, els fiords xilens i Bariloche,  no ens venia de gust pujar al volcà Villarica malgrat ser una gran atracció de la zona, i la gent en parla molt bé, però en aquest cas has de contractar un tour i pujar-hi amb guia obligatòriament.

dijous, 8 de novembre de 2012

Allotjaments a Argentina

La relació d'allotjaments, si no diem el contrari, és habitació compartida amb bany compartit, wifi, dret a cuina i amb esmorzar inclòs. La sort que hem tingut a Argentina, de viatjar en temporada baixa, en la majoria dels casos, és que tot i dormir en habitació compartida hem estat completament sols. Els preus dels allotjaments econòmics, ens han costat entre 5,20 i 8,40 euros per persona en habitació compartida. Hem realitzat el canvi de moneda en el mercat paral·lel, el dòlar blue, 1 euro = 7'80 pesos argentins, possiblement la referència de preus en aquest país serà impossible ja que viuen amb una inflació galopant.  
 
Salta. Hostal Metzada, 40 pesos per persona en habitació compartida de 6. Es tracta d'un allotjament molt familiar. Amb dret a cuina i el lloc és molt net. L'esmorzar és senzill però correcte. La parella que ho porta és molt jove i amable i t'informen de tot el que hi ha per fer a Salta i rodalies. A més, per aquells qui us interessi fer algun tour organitzat, treballen amb una agència de viatges que té els preus força bons. L'hostal és molt cèntric, a 3 quadres de la plaça. Cal dir que justament quan naltros hi érem estaven en procés de traspàs, així que les condicions amb els nous amos potser seran diferents. Repetiríem. La web de l'Hostal Metzada i el tripadvisor
 
Cafayate. Hostal Ruta 40, de la cadena YHA, 40 pesos per persona en habitació de 8, tot i que el preu oficial és de 60. A Argentina el regateig encara funciona ;-). L'esmorzar estava força bé, tot i que la tia que estava a recepció els matins era borde de collons. És un hostel d'aquells que convida a estar-s'hi, molt acollidor, net i tranquil. Hi hem estat gairebé sols durant tota l'estada. Repetiríem. La web de l'Hostal Ruta 40 i el tripadvisor.
 
Iguazú. Residencial Uno, 45 pesos per persona en habitació compartida de 8. Un lloc que bruteja bastant i potser la única cosa que té bo és l'esmorzar i el preu. La valoració del tripadvisorEviteu-lo!
 
Buenos Aires. Hem estat a casa uns amics i hem fet couchsurfing.
 
Puerto Madryn. La Casa de Tounens, 65 pesos per persona en habitació compartida de 6. A una quadra de l'estació. Hostal regentat per un francès afincat a Madryn. Madryn és dels llocs més cars de tot Argentina. L'allotjament és molt recomanable, amb uns esmorzars que fan furor, pa i pastissos homemade cada dia. Cal·lefacció a tope, la qual cosa hem agraït perquè a la que s'amagava el sol les temperatures baixaven força. Amb una cuina plena d'utensilis. La web de La Casa de Tounens i el tripadvisor. Recomanem!
 
El Calafate. Hostel del Glaciar Libertador, de la cadena YHA, 45 pesos per persona en compartida de 4 i bany privat a l'habitació. Hem de dir que el preu oficial si hi vas en persona són 105 pesos, a la seva web 78 pesos i a través de la pàgina hostelworld 85 pesos, aquest preu ens el van fer directament a l'estació de busos del Calafate. El hostel és collunut, amb un esmorzar també prou contundent. També hi ha una televisió de plasma i gran repertori de pelis que pots escollir per mirar. Els recepcionistes són molt amables i amb molta informació de la zona. I com no podia ser d'una altra manera, amb la cal·lefacció a tot drap. El hostel està a tocar del carrer principal, només cal travessar el pont d'entrada al poble. La web del Hostel del Glaciar Libertador i el tripadvisorRecomanem!
 
El Chaltén. Hostal Rancho Grande, 50 pesos per pesona en habitació compartida de 4. Sense esmorzar, com a tots els allotjaments del Chaltén. Es troba al final del poble, al capdamunt del carrer principal i a quatre passes de l'inici del trek al Fitz Roy. El lloc està bé, la única pega és que la cuina és bastant petita i de seguida queda plena. Et subministren bastons de trek gratuïtament. El recepcionista és un pèl borde, tot i això repetiríem. La web de l'Hostal Rancho Grande i el tripadvisor.
 
Ushuaia. Hem fet couchsurfing.
 
Bariloche. Pudu Hostel, 55 pesos per persona en habitació compartida de 6, el preu oficial són 60 pesos, però si fas 2 nits o més te l'arreglen. L'hostal està en reformes i és portat per 2 germans que ja tenen un altre hostel, també a Bariloche, a 4km del centre. No està gens malament, i es veu molt net. Té una cuina que també té de tot. L'esmorzar, però, és un pèl fluix. No ens faria res tornar-hi si tornéssim a Bariloche. La web de Pudu Hostel i el tripadvisor.
 
San Martin de los Andes. El Oso Anadaluz, 62 pesos per persona en habitació compartida de 6. El preu oficial és de 70 pesos, però hem aconseguit el 10% de descompte. Hostal molt nou, net, tranquil i molt acollidor. El paio que ho porta és molt amable i atent. Una mica allunyat del centre però a només 3 quadres de la plaça. Surt a la Lonely Planet des d'aquest passat agost, així que esperem que no s'espatlli. La web d'El Oso Andaluz i el tripadvisorRecomanem!

La Patagònia, entre xocolata i llacs descobrim Neuquen

El propòsit de creuar, novament, frontera entre Xile i Argentina no era només per menjar xocolata... ens havien parlat molt bé del Cerro Tronador i, concretament, del refugi Otto Meiling, un refugi enclavat entre dos glaciars, el Castaño Overo i l'Alerce, que des de Bolívia ja estàvem ansiosos per arribar en aquesta part d'Argentina. Aquest refugi ha estat reconstruït fa un parell d'anys i segons diuen és molt xulo, a part de gaudir d'unes vistes més que privilegiades entre les dues glaceres i des del qual es pot sentir el fort so ensordidor que fa el gel quan es trenca, d'aquí li ve donat el nom al Cerro Tronador de 3.491 metres.

el refugi Frey a 1.700  m 
 
Ens venia de gust regalar-nos una nit, i un sopar, amb unes vistes inoblidables, però viatjar en temporada baixa també ha de tenir els seus peròs,  aquí ens trobem que el refugi Otto Meiling estarà tancat fins a primers de desembre.

la nova afició de la Patagònia, fotografiar ocells, en aquest cas en desconeixem l'espècie
 
No obstant, tot i els imprevistos d'última hora, vam decidir tirar endavant amb el pla B. Menjar Xocolata. Però abans de menjar-la necessitàvem cremar una mica, així que vam decidir fer l'altre cerro, el Cerro Catedral, també molt concorregut, sobretot, pels amants de l'esquí i l'escalada.

tot vorejant el Lago Gutierrez

els nostres objectius, el cerro catedral i el refugi Frey

un altre per la col·lecció

Evidentment no el vam pujar, però vam arribar fins al refugi Frey, a 1.700 metres d'alçada i en el que vam fer poc més de 700 metres de desnivell. Des del Club Andino de Bariloche ens van dir que necessitàvem d'entre 4 i 6 hores per fer aquesta caminata de 10 quilòmetres, al principi de la qual s'anava planejant, tot vorejant al llac Gutierrez i al final hi havia la pujada forta, nosaltres, que som més xulos que ningú, vam fer-la amb només 2h 30' ;-).

vistes a l'inici de la pujada forta

oques del cap gris o Cauquén Real (Chloephaga polyocephata) habita a prop de llacs a la "cordillera" dels Andes

darrera el refugi Frey, la llacuna Tonchek totalment glaçada
 
La ubicació del refugi Frey, al igual que la de l'Otto Meiling, també és digne de veure. El Frey és troba al peu de l'agulla Frey, rodejat de torres i agulles de pedra i a peus del llac Toncek, un llac que nosaltres encara vam veure glaçat i cobert de neu.

al fons la Torre Principal del Cerro Catedral, 2.405 m
 
Ara sí que ja podíem menjar xocolata, i vam deixar-nos portar per les recomanacions dels locals i amics, així que la nostra ruta xocolatera per Bariloche va començar a la xocolateria la Abuelita Goye, on vam degustar el primer "chocolate en ramas", una barreta de xocolata amb virutes, molt típic d'aquí, i n'hi ha de tots i per tots els gustos, de xocolata blanca, negre, amb llet...

oooohh!!!! a la xocolateria Rapa Nui... el gelat més bo que hem provat mai!!!

Després de l'abuelita ens en vam anar a la xocolateria Rapa Nui, on vam donar-nos el gust de veure'ns una xocolata desfeta i ens vam menjar el millor gelat de la nostra vida, un gelat de xocolata negre, merenga i dulce de leche, una cosa que et desperta tots els sentits, boníssim. La última xocolateria de la nostra ruta va ser la xocolateria Mamushka on vam probar els seus bombons. La Rapa Nui se sale, així que ja sabeu on heu d'anar quan arribeu aquí.

aparador de la botiga Rapa Nui

i cartell publicitari 
 
És clar que després d'aquesta ruta hipercalòrica necessitàvem fer una mica d'esport. A San Carlos de Bariloche hi ha diverses alternatives, entre les quals hi ha fer el circuito chico, on caminant o amb bicicleta es pot recórrer tota una zona de llacs de la localitat, o també es pot pujar en algun Cerro, caminant o amb funicular. Nosaltres vam decidir pujar caminant al Cerro Campanario, una pujada una mica sinuosa d'uns 30 minuts, i des d'on es tenen unes vistes del circuito chico i del llac Nahuel Huapi, espectaculars.

nosaltres dalt del Cerro Campanario

 les vistes des del cerro són realment espectaculars
 
La localitat de Bariloche també és coneguda com la Suïssa Argentina per la gran presència de llacs als voltants de la regió i per la xocolata.... nosaltres no li hem trobat semblança alguna, així que hem decidit anar a San Martin de los Andes, passant abans per Villa la Angostura, localitat des d'on comença la famosa ruta de los siete lagos, una localitat que tot i haver-nos recomanat força gent ens ha deixat bastant indiferents.

Però, no podem dir el mateix de San Martin de los Andes, sí algun lloc l'haguéssim de comparar amb la Suïssa que nosaltres coneixem, seria aquest. Un poble molt més petit i ordenat, amb cases de fusta i uns espais urbanístics decorats amb gràcia, no tant turístic, almenys quan hi hem estat nosaltres. I des d'aquí ja hem tornat a creuar frontera, la última frontera d'aquesta aventura, però això ja serà un altre post.