La sorpresa ha estat quan ens hem despertat i davant nostre hem vist l’espectacular Mont Ruapehu (2.797m). IMPRESSIONANT! Hem agafat la furgo i carretera amunt fins les pistes d’esquí de Turoa.
De pujada a les pistes ens hem acostat a les cascades Mangawhero, també molt guapes i més encara amb el Ruapehu de fons.
Quan hem arribat a les pistes, hem tingut una altra sorpresa per la vista, al fons de tot hem pogut apreciar el Mont Taranaki, a 200 km de distància a la costa oest. Aquest cim, de 2.518m, és perfecte en quan a forma volcànica. És el més recent de tots els volcans que hi ha per la zona i, gent experta en el tema, diu que ja està preparat perquè torni en erupció.
La intenció inicial era anar directe des d’Ohakune cap a Wellington, passant per una carretera de sorra, de 106 km, d’antics poblats maoris, que va seguint el curs del riu Whanganui, però vist el temps, com que ens ha semblat collonut, hem decidit aprofitar el dia al màxim. Així és que hem anat fins al Tongariro, a veure si per fi deixàvem d’imaginar-nos-el i el vèiem en directe.
Ohhh!!!! Que gran!!!! Brutal... Per fi, hem pogut veure el Tongariro amb els seus 1.967 m i el Ngauruhoe amb els seus 2.287m, un al costat de l’altre.
Teníem recança dels dies anteriors i, malgrat anar justos de temps, a les 11h hem decidit començar el Tongariro Alpine Crossing, una caminada no circular de 6-8h de durada.
Hem arribat entre el South Crater i el Red Crater, el Red Crater és el punt més alt del Tongariro Alpine Crossing i des d’on es poden veure els Emerald Lakes. Ens hem quedat a 20 tristos minuts de veure’ls, però el temps s’ha girat per complet, ha començat a nevar i estàvem lluny del cotxe, així és que hem preferit retirar a temps.
Ens ha semblat espectacular, més o menys podem dir que hem fet mig trekking. Per cert, aquests kiwis ho tenen tot preparat, camins d’alta muntanya amb escalons de fusta! Estan bojos!
De baixada no ha parat de nevar i hem arribat al cotxe, just a temps per no tornar a quedar xops com ahir, però ha valgut la pena!!!!
Hem aprofitat per dinar als peus del Tongariro i com que ho volem tot, hem volgut fer aquest tram de carretera que passa per antics poblets maoris. La carretera, tota de sorra i un munt d’esllavissades, ha fet que ens paréssim al primer poble, a Pipiriki. Allí hi havia un cartell indicant un bar. Hi hem anat, amb la idea de preguntar si anàvem bé per aquella carretera i com estava de condicions, ja que quan el cabal del riu puja no t’hi deixen circular.
Ha resultat ser que el bar estava xapat. Ha sortit un home, una mica peculiar i bastant sonat, d’una casa i ens ha explicat que la seva dona només té obert el bar en temporada estival (el seu estiu) i la resta de l’any marxa, o sigui que ara el bar està tancat fins al desembre. Hem acabat fent un cafè i menjant unes galetes a casa d’aquest kiwi.
Després d’entretenir-nos-hi una horeta, aproximadament, hem girat cua per la carretera principal i hem arribat a Wellington a les 22.30h... ens hem dutxat i a dormir directes que demà a les 7h hem de ser al ferri per creuar cap la illa sud.
I molt aviat un post amb tots els detalls de la nostra súper mega snail home!!!
