L’endemà al matí hem tornat a passejar per la Medina, hem aprofitat per fer algunes compres, és bastant irresistible. I hem anat a visitar les tombes sadites, datades del s.XVI de l'època del gran sultà sadita Ahmed al-Mansur.
Hem dinat a la plaça, una pastilla de pollastre i ametlles i una tajine de vedella. Ha estat després de dinar quan ens hem arribat a la mesquita Koutoubia, un dels edificis emblemàtics de la ciutat, que té un minaret que domini el paisatge de Marraqueix. De fet no podia ser d’altra manera ja que la mesquita és el principal centre de culte de la ciutat, a més d’una de les estructures més antigues de Marraqueix. Els no musulmans no hi poden accedir, igual que a la resta de mesquites del Marroc, però l’exterior és impressionant.
Quan vam haver vorejat la mesquita i, per variar, tirar-hi les fotos de rigor, ens vam encaminar, altra vegada, a la medina. Vam aprofitar per comprar pastes típiques, d’aquestes que fan amb mel i fruïts secs, bàsicament ametlles... per algú potser un pèl enfalagoses, pel nostre criteri boníssimes!
Ens hem parat a fer un cafè, al Cafe Arabe, molt preparat pel turisme i a preus d’aquí, això sí, el local molt cuidat, però un cafè costa 20 dirhams, és a dir 2 euros.
D’aquí hem tornat a reprendre el nostre camí de descobridors de la Medina. Ens hem topat amb un autòcton que de primeres ens ha dit si ens interessaria anar al zoco de la pell i visitar una pelleteria. Per què no? Anem-hi, vinga! (de bon principi ens ha deixat molt clar que ell no era cap guia i per tant no ens cobraria per acompanyar-nos, de totes formes pensàvem donar-li una propina pel trajecte). Sabíem que estava una mica lluny d’allà on érem i una mica enrevessat de trobar i tenint en compte que el viatge el fèiem amb una altra parella i 3 criatures, i justament ens esperaven al Riad, hem trobat adient deixar-nos ajudar per arribar-hi.
Hi hem arribat i, tal com havíem llegit a la guia, ens han ofert unes branques de menta per posar-nos sota el nas i, així, evitar sentir la fortor que desprèn el tractament de la pell. Ens han explicat quin és el procés que fan servir des de que maten a l’animal fins que tenen el producte acabat. Ens trobem en un pati ple de pous i el primer que fan és deixar la pell amb remull, en un dels pous, per treure’n les restes de sang, tot seguit ho posen en un pou on hi ha calç viva, per si hi ha restes de carn que es descomposi, després a un altre amb excrements de colom i un dels últims passos és posar-ho amb remull amb escorça de roure, per estovar-la i que quedi d’un tacte fi i finalment ho deixen assecar.
Un cop sec, amb un ganivet tipus aixada en rasquen les restes de brutícia que hi han quedat i aleshores ja està a punt per treballar-la. També ens expliquen que el poble berber només té dret a treballar la pell dels dromedaris i les vaques; mentre que els “àrabs” treballen les cabres, ovelles, etc. Aquesta distribució, segons ens indica el guia, és per evitar els conflictes entre famílies.
Bé, ara ve la petita enganxada amb aquesta gent que la sap més llarga que “Matussalem”. Al finalitzar la visita ens han portat en un petit garatge on hi havia el producte final per comprar, si volíem, és clar. Teníem molt clar que no compraríem res, per tant, adéu-siau i moltes gràcies. En sortint ens esperava el senyor que ens ha fet la visita i el que molt amablement s’ha ofert a acompanyar-nos fins a aquella zona, sense un duro a canvi.
Ens disposem a donar-li diners al noi que ens ha acompanyat, per agrair-li d’haver-nos indicat com arribar-hi. Ens diu que a ell no li hem de donar res, però sí a l’altra. Doncs l’altra ens diu que la visita són 100 dirhams. Què? No havíem quedat que la visita era totalment gratuïta? Ens neguem rotundament a pagar-li aquests 10€ que ens demana per una visita de 15 minuts i ens diu que esborrem les fotos... així és que no tenim fotos, però el que compta és el record, no?
Tornem al Riad i ens dirigim a la plaça. Sopem a les paradetes que s’hi munten a la nit, molt típic.
No té res a veure amb com és de dia i com és de nit. A la nit desapareixen els encantadors de serps, els domadors de monos... i s’hi munten parades de menjar: peix fregit, amanides, cus-cus, tajine, broxetes... a part van passant carros amb les típiques pastes marroquines, que són bones perquè sí.
També hi ha unes altres parades on hi pots prendre cargols bullits amb espècies. Unes altres, que ja serien les postres, on hi pots prendre un te amb gingebre i uns dolços de gingebre i coco o gingebre sol.
S’acaba el dia. Tornem al Riad i diem adéu al Marroc… això s’ha acabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada