The West Coast i els seus glaciars

Ens despertem prou d’hora per poder veure des de dins la camper com s’aixequen unes bones clarianes. Pitant ens n’anem fins al Cape Foulwind, molt pròxim a Westport que és on hem dormit. Fem una caminada de 30min fins al far, però que en total el recorregut és de 4 km per tota la costa si es vol arribar fins a al platja de Tauranga.
Amb el cotxe ens arribem a la platja de Tauranga on podem veure una colònia de d’ossos marins. Es diu que les cries neixen entre finals de novembre i principis de desembre i que les mares cuiden de les seves cries fins passat el mes següent, abans de marxar en busca de menjar.

Ens posem en ruta per la costa oest, la qual ens sembla espectacular. El mar és brutal, de pacífic no en té absolutament res… mola això de veure’l emprenyat i veure com les onades piquen fort a les roques.
De camí ens parem a Punaikaki, un poble que es troba dins el Paparoa National Park i que és famós per les seves Pancake Rocks.  Aquestes pedres són el resultat d’una formació de diverses capes i erosionades pel mar ha creat aquest fantàstic relleu.
Xops com mai ens tanquem a la furgo i ja fem camí fins arribar a Franz Josef Glacier. La intenció no era arribar tant lluny, sinó parar-nos a Greymounth, a uns 188km. Però com que plovia i no podíem fer massa res hem decidit tirar per avall i avançar temps.

Arribem a Franz Josef i ens diuen que tenim una llet que espanta perquè demà es preveu el millor dia amb 2 setmanes, és a dir, genial per sobrevolar el glaciar amb helicòpter i/o caminar-lo. Tirem la casa per la finestra i contractem un Heli-Hike, es tracta d’un vol amb helicòpter per aquestes muntanyes i una caminada pel glaciar de 2h. Així és que per acabar el dia i aprofitant que aquí ja s’obren clarianes, anem caminant fins a la morrena de la glacera, 1h i 30min (Franz Josef Glacier Valley Walk, 5’4 km).
Franz Josef Glacier
Avui ens despertem amb un dia ESPECTACULAR. Que xulo... un cel blau i les muntanyes ben nevades és el nostre bon dia quan passem les cortines de la caravana.
A les 11h hem agafat l’helicòpter, ens han equipat i hem vist el Mont Cook, anomenat Aoraki amb maori, el Mont Tasman i hem aterrat sobre la glacera del Franz Josef, on hem estat caminant durant 2h i ha estat una de les millors experiències fins al moment.
Aprofitant el bon dia que ens estava fent, a la tarda hem anat fins al Fox Glacier on hem fet 2 caminades. La primera ha estat fins a la morrena, 45min (la Fox Glacier Valley Walk d’1.2 km).
Tot seguit hem fet una altra caminada de 40min (la River Walk d’1.8 km) i l’hem empalmat amb una d’1h i 30min (la Chalet Lookout Walk d’3.6km), i ja al final havíem de travessar un riu però per culpa de les pluges no hem pogut acabar perquè travessar-lo era inaccessible.

És espectacular com al costat d’una glacera pots trobar un bosc que a simple vista sembla una selva.
Els boscos neozelandesos són boscos formats per grans falgueres, molsa degut a la humitat causada per les pluges, realment són impressionants.

Marlborough Sound i Abel Tasman

Ahir, després de 3h creuant l’estret de Cook amb ferri vam arribar a Picton, la nostra porta d’entrada a la illa sud. Arribats a Picton, al migdia, decidim agafar la Queen Charlotte drive, una scenic drive de la zona de Marlborough, zona de fiords i regió vinícola per excel•lència. Va ser espectacular, no tenim paraules, les fotos potser no li faran justícia però vam enganxar un dia més que bo i entre el cel blau, l’aigua blau turquesa, els fiords verds…. Wow!!
Aquesta carretera, secundària, passa per diferents poblets i d’entre ells Havelock.

Havelock és un petit poble, conegut com a la capital mundial del musclo de llavis verds, i com és evident, no podíem passar-hi de llarg sense fer-ne un tastet. Com que vam arribar-hi a l’hora de dinar vam aprofitar per entaular-nos, eps, el primer tiberi de restaurant que ens fotem amb el que portem de viatge.... la resta, tenim un súper rebost a la nostra casa ambulant que hi ha de tot i més... qui vol què??
Com podeu veure a la foto, aquests musclos són uns mega musclos i sí, encara que a la foto no es pugui apreciar, tenen el contorn de la closca verda... semblen dopats!

Després de dinar ens vam dirigir directes al Abel Tasman i hem fet nit a Motueka. Abans però ens vam arribar a Kaiteriteri a veure les famosos platges de sorra daurada.
Aquest matí hem anat a fer un tram de l’Abel Tasman Coast Track de 51 km, el parc nacional més visitats del país. Hem agafat un taxi aquàtic a la platja de Kaiteriteri fins a Bark Bay, i d’allà hem anat caminant fins a Torrent Bay, on hem tornat a agafar un altre taxi aquàtic per arribar de nou a kaiteriteri. En total hem realitzat 7km del trekking.
De camí de tornada hem tingut el plaer de poder veure dofins en el seu hàbitat natural, que macos.
Una de les principals atraccions d’aquest trekking és que el mar de Tasmània té uns forts canvis de marea, de 6 a 8m, i molts dels trams del trekking discorren per platges on només es pot caminar per la mateixa platja quan la marea està baixa.
Una vegada hem acabat el trekking ens hem dirigit a Wesport, a la costa oest. Pel camí hem fet parada a Murchison per creuar el pont penjat més llarg de Nova Zelanda, de 110m i la tornada l’hem fet amb tirolina.

Tongariro Alpine Crossing

La sorpresa ha estat quan ens hem despertat i davant nostre hem vist l’espectacular Mont Ruapehu (2.797m). IMPRESSIONANT! Hem agafat la furgo i carretera amunt fins les pistes d’esquí de Turoa.
De pujada a les pistes ens hem acostat a les cascades Mangawhero, també molt guapes i més encara amb el Ruapehu de fons.
Quan hem arribat a les pistes, hem tingut una altra sorpresa per la vista, al fons de tot hem pogut apreciar el Mont Taranaki, a 200 km de distància a la costa oest. Aquest cim, de 2.518m, és perfecte en quan a forma volcànica. És el més recent de tots els volcans que hi ha per la zona i, gent experta en el tema, diu que ja està preparat perquè torni en erupció.
La intenció inicial era anar directe des d’Ohakune cap a Wellington, passant per una carretera de sorra, de 106 km, d’antics poblats maoris, que va seguint el curs del riu Whanganui, però vist el temps, com que ens ha semblat collonut, hem decidit aprofitar el dia al màxim. Així és que hem anat fins al Tongariro, a veure si per fi deixàvem d’imaginar-nos-el i el vèiem en directe.
Ohhh!!!! Que gran!!!! Brutal... Per fi, hem pogut veure el Tongariro amb els seus 1.967 m i el Ngauruhoe amb els seus 2.287m, un al costat de l’altre.
Teníem recança dels dies anteriors i, malgrat anar justos de temps, a les 11h hem decidit començar el Tongariro Alpine Crossing, una caminada no circular de 6-8h de durada.
Hem arribat entre el South Crater i el Red Crater, el Red Crater és el punt més alt del Tongariro Alpine Crossing i des d’on es poden veure els Emerald Lakes. Ens hem quedat a 20 tristos minuts de veure’ls, però el temps s’ha girat per complet, ha començat a nevar i estàvem lluny del cotxe, així és que hem preferit retirar a temps.
Ens ha semblat espectacular, més o menys podem dir que hem fet mig trekking. Per cert, aquests kiwis ho tenen tot preparat, camins d’alta muntanya amb escalons de fusta! Estan bojos!
De baixada no ha parat de nevar i hem arribat al cotxe, just a temps per no tornar a quedar xops com ahir, però ha valgut la pena!!!!
Hem aprofitat per dinar als peus del Tongariro i com que ho volem tot, hem volgut fer aquest tram de carretera que passa per antics poblets maoris. La carretera, tota de sorra i un munt d’esllavissades, ha fet que ens paréssim al primer poble, a Pipiriki. Allí hi havia un cartell indicant un bar. Hi hem anat, amb la idea de preguntar si anàvem bé per aquella carretera i com estava de condicions, ja que quan el cabal del riu puja no t’hi deixen circular.
Ha resultat ser que el bar estava xapat. Ha sortit un home, una mica peculiar i bastant sonat, d’una casa i ens ha explicat que la seva dona només té obert el bar en temporada estival (el seu estiu) i la resta de l’any marxa, o sigui que ara el bar està tancat fins al desembre. Hem acabat fent un cafè i menjant unes galetes a casa d’aquest kiwi.
Després d’entretenir-nos-hi una horeta, aproximadament, hem girat cua per la carretera principal i hem arribat a Wellington a les 22.30h... ens hem dutxat i a dormir directes que demà a les 7h hem de ser al ferri per creuar cap la illa sud.

I molt aviat un post amb tots els detalls de la nostra súper mega snail home!!!

Tongariro National Park

El Tongariro és un dels parcs més impressionants de Nova Zelanda, nosaltres encara no ho corroborarem perquè ens falta un munt per veure, però això diuen. Cal dir que és aquí on es van filmar moltes de les escenes de la Trilogia del Senyor dels Anells. Està format per 3 volcans actius: el Mont Tongariro (1967mts), el Mont Ngauruhoe (2287mts) i el Ruaupehu (2787mts), aquest últim el més actiu de tots ells.

El temps no ens ha deixat fer un dels trekkings més famosos de la zona, el Tongariro Alpine Crossing però n’hem fet un parell que no han estat gens malament.

El primer que hem fet ha estat el Taranaki Falls, una caminada circular de 2h de durada, aproximadament, a una cascada de 20m en el riu Wairere.
Hem quedat molls com ànecs, però estem de vacances i hem continuat a per la segona, el Silica Rapids. El Silica Rapids, anomenats així per la gran quantitat de silici que es formen a les aigües del riu Wairere, també és una caminada circular d’aproximadament 2h30’. No pas menys que abans, hem tornat a quedar molls, molls… però aquesta caminada ens ha semblat espectacular, els ràpids semblaven daurats. Molt xulo!
Hem tornat a buscar la nostra casa ambulant i ens hem arribat a les pistes d’esquí del Tongariro… 3ºC i nevant…. mamma mia, quin fred!!!
Ens despedim del Tongariro una mica tristos per no haver pogut veure els Emerald Lakes, uns llacs blau turquesa, que per les fotos semblen brutals, que es poden veure fent l’Alpine Crossing, però qui sap, potser algun dia tornem i podem fer-lo!

A veure si demà, des d’Ohakune que és on som ara, el dia es desperta clar i ens regala unes vistes tremendes a aquestes muntanyes, perquè de moment, el Tongariro, ens el continuem imaginant!