De trekking per Myanmar, de kalaw al llac Inle

Kalaw és de parada obligatòria per qui li agradi el senderisme, i un dels destins més populars de tot el país. La població de Kalaw està situada a 1.320 m d'alçada a la província de Shan i  des d'aquí hi ha un munt de caminades per fer, la més famosa és la que et porta fins al llac Inle i pot ser d'un, dos o tres dies. Nosaltres hem decidit fer el trekking de tres dies i dues nits, una d'elles l'hem passat a una població de la tribu dels Pao, en una homestay, i la segona nit ha estat en un monestir.

família al complet sembrant patates, un fa el sot, l'altre hi posa tres patates, el següent l'adob i un tercer ho tapa. Tot esperant les pròximes pluges i poder tenir una bona collita aquest any. 

Els dos dies hem dormit en llits improvisats a terra, sobre unes estores de bambú i ben proveïts de mantes,  perquè tot i que durant el dia fa una calor d'infart, a la nit refresca. En aquests poblets, mancats de llum, l'activitat diürna s'acaba ben ràpid i per no anar a dormir tant d'hora hem acabat contemplant les estrelles en un cel increïblement net tot conversant amb la gent local a la vora del foc.

dona al capvespre tornant de treballar al camp a la bonica població Pao on vam passar la nostra primera nit en una homestay

Hem estat els convidats a casa d'uns monjos a l'hora de dinar i mentre el nostre cuiner ens preparava alguna delícia típica del país, ells ens han ofert amanida de te, crackers d'arròs i cacahuets fregits, i evidentment te verd, beguda que no falta en aquestes contrades. 

novici a la finestra del monestir on vam parar a dinar el segon dia del trekking

La caminada transcórrer per paisatges molt diversos, des de pinedes fins a plantacions d'arròs, d'alls i fins i tot patates. Es tracta d'una caminada molt suau, es camina al voltant d'unes 5-6 hores al dia, potser l'últim tram és el més pesat ja que el que durant la resta de dies es reparteix entre matí i tarda, aquest dia s'ha de fer en només un matí. Una barca ens esperava a Tone Le i ens ha conduït per entremig  de cases flotants i camps d'arròs fins arribar al famós llac del que parlarem en el pròxim post. L'arribada en aquest poblet on tot girava al voltant de canals ens ha encantat, potser és que després de dos dies caminant per les muntanyes necessitàvem un canvi d'escenari.

i com no, la canalla, de les millors estones que un passa...

i els més petits, sense por, jugant amb els búfals

Hem compartit aquests tres dies amb en Reto i la Tanja, una parella de suïssos que també està fent la volta al món i amb qui seguim descobrint els racons que s'amaguen al voltant del llac. Ells, el nostre guia, en Mr. Hai, i el nostre cuiner, del qui no sabem el nom, doncs ha estat com mot tímid durant tot el trekking, han estat els nostres amics inseparables al llarg d'aquests tres dies.  Amb en Hai hem pogut parlar de la situació política del país molt obertament, és un gran tipo.

el transport tradicional per aquestes terres, ja que és molt usual i ens n'hem creuat forces, i sovint només dirigits per marrecs

les donses que ens anem creuant pel camí vestides amb les típiques vestimentes i protegides amb paraigües pel pet de sol que cau!!

i quin estil, això està xupat, la mestressa a l'últim dia de la caminada

És millor fer l'excursió amb guia perquè els camins no són massa clars i poden ser de fàcil pèrdua, a més la majoria de gent que viu als poblets de muntanya no parla anglès, així que difícilment ens podrien indicar. A Kalaw hi ha moltes agències que es dediquen a fer trekkings i gairebé a tot arreu demanen el mateix preu, així que no hi ha millor consell que voltar una mica i comparar. Ens hem quedat amb la recomanació de la lonelyplanet, ho hem fet a través de Sam's Family Restaurant, després de mirar una mica és el que ens va causar més bones sensacions.

i quines pintes, semblem pagesos de la Vall d'Aran, amb perdó. Aquesta ha estat la nostra arribada al llac Inle

treballadores dels arrossals a la nostra arribada a la població de Tone Le al llac Inle

La única manera d'anar des de Bagan a Kalaw és amb un bus local, però precisament aquest no era un bus qualsevol. Els seients eren totalment tamany "pinipon", el nostre cul no hi cabia. Com sempre en aquests països, el sostre del bus també havia de servir per encabir personal, la qual cosa volia dir que els paquets havien de col.locar-se en algun lloc, què millor que sota el seient o al passadís mateix. o sigui que no hi havia espai pel nostre cul ni tampoc per les nostres estimades cames, encara menys mal que teníem ventilació natural perquè les finestres estaven trencades o bé algun que altre vidre saltava. Però això només es queda amb una anècdota del viatge, perquè arribar al llac Inle ho cura tot.

l'últim tram el fem en barca sota uns paraigües per evitar el sol abrassador del llac Inle, però aquest ja serà el pròxim post... ;-)