Yosemite National Park

ns despertem prou d’hora per tenir temps de fer una petita excursió fracassada, ara us ho explicaré, abans de fer camí cap a San Francisco.
A Yosemite hi ha moltíssimes trecks i bé us dic que és el millor parc per deixar-s’hi perdre de 2 a 3 dies sencers.
Doncs bé, a la guia llegeixo que el Mirror Lake és un llac molt xulo, ja que l'aigua del llac fa efecte mirall i s'hi veu el Half Dome reflexat. En Xavi preferia anar a veure les cascades... però al final vaig guanyar jo. I de camí disfrutem amb tots els paisatges que aquest parc ens regala.

La caminada és curta, potser 2h, però la sorpresa va ser que en arribar vam veure el llac completament sec... oh..... quina greu, perquè podríem haver aprofitat aquestes 2h per anar a veure les cascades, ja que el treck és un dels més ben considerats al parc. Què hi farem!!!
Doncs vinga, de nou carretera i manta i cap al Mariposa Grove per veure les sequoies, enormes...

Un dels arbres més coneguts és el Wawona, que abans de caure per una forta tempesta de neu, antigament, els cotxes el travessaven com si es tractés d'un túnel. Nosaltres no l'hem pogut veure, ens ha faltat temps per arribar-hi, ja que el parc només es pot fer caminant.

De tota manera us deixem una foto d'un arbre que l'home ha foradat pel mig i ni oberts de braços arribem a tocar-lo.

Realment puc dir que Yosemite National Park m'ha impressionat. Grandíssim parc i on no em faria res estar-m'hi per una setmaneta.

I, ens despedim del parc amb una foto del rei, el Grizzly Giant, el més vell de tots i la sequoia gegant més gran que, actualment, encara viu.

de camí a Yosemite pels Mammoth Lakes ens ha parat la bòfia...

Sortim de Las Vegas prou d’hora al matí com per encara veure restes de la bogeria de la nit passada. És més, de camí al hall de l’hotel ens hem topat amb encara sortits de festa i escurats de butxaca…

Aprofitem que no hi ha massa circulació, encara, per acostar-nos amb cotxe al downtown i així poder veure les tant conegudes esglésies de las Vegas. Ja sabeu que també és típic d’aquí venir-s'hi a casar, famosos i tot. Voleu exemples? La Celine Dion.

Sortim del centre i a les afores ens parem a un McDonald. És important que us diguem que a totes les sortides de les autopistes hi ha uns cartells gegants amb informació de tot el que et trobaràs, si es tracta d’allotjaments, doncs el nom de les cadenes de motels que hi ha: Motel 6, Motel 76, Holiday Inn… i si és de menjar, doncs ja ho sabeu, el de sempre: McDonald, Burger… Avui hem sortit d’hora perquè és el dia que més hores haurem de conduir. Teníem diferents opcions per anar de Las Vegas a Yosemite i totes tenien unes 7-8h de duració. Al final hem preferit no travessar el Death Valley i passar pels Mammoth Lakes. No té desperdici. De fet, això de si passar o no pel Death Valley, podem dir que ha estat una decisió d’última hora. Les temperatures, al Vall de la Mort, sovint arriben als 50ºC i se’t recomana portar aigua al cotxe per si de cas. Total, que al final hem dit que ja estàvem farts de veure pedres, sorra i desert i teníem ganes de veure llacs i muntanyes i verd i fins i tot neu, o sigui que ens hem quedat amb les ganes de topar-nos amb una serp cascavell... es veu que n’és zona. Doncs au, a programar el Tom Tom per anar direcció a Tonopah. I aquí ve l'anècdota del dia... i potser del viatge i tot. És evident que després de tantes hores conduint i tantes rectes com hi ha, un ja perd el control de la velocitat que porta i si s’està passant de la ratlla o no. La qüestió és que es podia anar a 60milles/hora i nosaltres anàvem a 80-90. La poli ens ha pillat, és clar. Per sort nostra ha estat molt amable i només ha estat un avís, res de multa. Ara, estàvem histèrics. Ha estat ben bé de peli. El paio venia en sentit contrari al nostre, però aquests americans se les saben totes i un cop ens va passar pel costat ja va engegar els "pirulus" i va fer mitja volta. En sentit contrari també poden saber la velocitat que vas? Es veu que sí. Ens va començar a fer llums i se’ns va col·locar radera nostre. Naltros cap al voral i esperant a l’home. Mai se’t posen davant la finestra, s'acosta i es posa de costat a la porta del conductor i... és clar, una mà a la pipa, per si de cas. En Xavi ja m’ho havia comentat, però jo dec haver vist poques pelis americanes, perquè és algu amb què no m’havia fixat mai. Ens ha demanat la documentació però justament teníem tota la paperassa, carnets de conduir i tot al maleter. Ha dit que no feia falta que baixéssim a agafar-la i només ens ha preguntat on anàvem . Jo portava el mapa als dits i ja em veus assenyalant destí. Deuria flipar amb tot el que encara ens quedava per recórrer i ens ha dit que no ens posava multa, que era un avís, per tant ens perdonava aquells 200-300$ que ens hagués costat la multa. Gràcies Poli!!! Continuem el trajecte. Realment la Sierra Nevada americana és la hòstia amb patinet. Magnífics paisatges! No sé si us n’adoneu, però, de moment, tot ens està robant el cor.

La primera parada, i de fet és on parem a dinar serà Lee Vining, amb un magnífic i immens llac, però abans conduirem per rectes interminables plenes de “baches”…. Pitjor que una muntanya russa… ajajajaja

Ens parem a Lee Vining a dinar, tal com us hem dit. A un restaurant dels típics de carretera. Mengem guarro, és clar, no podem demanar més, estem a l’Amèrica profunda. Acabem de dinar i cap al Tioga Pass falta gent. El Tioga Pass, a 3000mts d'altura, és un pas de muntanya a les muntanyes de Sierra Nevada de Califòrnia, però no sembla que pugis tant, doncs hi continuen havent rectes a alta muntanya. És acollonant! Mireu les fotos, parlen per si soles...

Tota aquest tram és brutal, llacs a cada 100m i de cop, ens trobem amb el Half Dome davant dels morros!!! Hòstia que és ben parit.

Però això no és tot, ja estem a Yosemite Park i mira! Mira! El Capitán!!!!! La meca dels escaladors d’arreu del món!!! I n’hi hem vist, és clar.

Anem a descarregar les maletes i a tot drap sense perdre un minut cap a Glacier Point. La guia diu que des d’aquest punt es veuen les Yosemite Falls, el Half Dome i la millor posta de sol. No podem dir el contrari! Lo milloret de lo milloret!

Las Vegas

Quin “desparpajo” de llums i colors…. Mare meva!!! I enmig del no resssssssssssssssss. Bé, segur que a tothom li passa pel cap més d’una notícia vista per la tele, que a Califòrnia cada any hi ha centenars de focs. Doncs no és d’estranyar, hectàrees i més hectàrees sense res, una calor d’escàndol i temperatures molt elevades. Conduint fins a las Vegas n’hem pogut veure 2. I un d’ells era molt a prop nostre. Enmig del desert, enmig del no res, aquests americans han fotut la bestiesa més gran mai vista. Hotels immensos, muntanyes russes que circulen per d’entre els hotels, plagis a Temples greco-romans, una Estàtua de la Llibertat, la Tour Eiffel (encara que més petita), canals venecians i les seves góndoles, la plaça San Marco dintre un hotel…. IMPRESSIONANT.

Doncs això és Las Vegas, res més que un complex turístic immens. I, com molts diuen el parc d’atraccions més gran del món per als adults. Parlant de parcs d’atraccions, sabíeu que aquí, a Las Vegas, hi ha un hotel, l’Stratosphere, i a dalt la torre hi ha un parc d’atraccions muntat? Mira… Mira… Americans!

Potser el que més ens ha cridat l’atenció ha estat el downtown, on ha començat tota aquesta història del joc. Hem agafat el bus davant del Bellagio i cap al downtown hi falta gent. Hem fet cas al que ens deia la guia i hem anat a sopar al buffet del Golden Nudget, un dels primers hotels-casino que es va construir a Las Vegas. En sortint, hem caminat pel Fremont Street, amb concerts en viu i tot decorat a l'època hippy, recordant el moviment hippy que hi va haver el 15/08/09 de fa quaranta anys als Estats Units: el Woodstock Music & Art Fair de la petita vila rural de Bethel, a l'estat de Nova York.

Hem trobat concerts en viu i directe i de cop, com per art de màgia, el sostre del carrer estava ple de llums i colors. Flipant! Era una pantalla de neó d’un cap a l’altra de carrer. La música a tot drap…. Molt xulo!!

de Bryce Canyon a las Vegas passant pel Capitol Reef

Avui sí! Avui el despertador ens ha tret del llit molt d’hora.
A les 4h ja estàvem de peu. A ¾ de 5 aproximadament tiràvem la clau de l’habitació a la bústia exprés de la recepció. Clar, com que no tenen obert les 24h, doncs tenen unes bústies de fusta, per deixar-hi la clau. El sol encara no ha sortit i ens disposem a anar fins al Sunset point a veure com surt.... però, és clar, no tot podia sortir tant i tant rodó i ens n’hem anat fins a l’últim punt del parc, erròniament, eh! Total, que hem fet kms envà i, evidentment, hem arribat a un punt que no té res d’especial, però vaja, orgullosos d’haver-nos recorregut tot el parc a primera hora del matí, quan les úniques ànimes en vida que es movien érem naltros i els rens que hi habiten.

A la tornada ens hem anat parant a diferents punts, hem pogut veure l’arc de pedra que no l’ha fet cap humà, no! L’ha fet la mare terra! Impressionant.

El Bryce Canyon no deixa de ser un parc de formes rocoses igual que el Grand Canyon però és especial. El Gran Canyon el veus i és majestuós, no pots conduir per dintre el Canyó. En canvi, a Bryce sí, a Bryce és com si et trobessis dins el canyó. Bryce, més que un canyó, és un amfiteatre natural format per l’erosió, que destaca per les seves estructures geològiques, anomenades Hoodoos. Els jocs de colors a la roca produeixen vistes espectaculars. Probablement ens tornaríem a despertar a les 4h del matí per tornar-ho a veure. Les roques tant semblen blanques, taronges com vermelles…. Tot depèn des de quin angle es miri i per on li arriba la llum del sol.

Ah! Per cert, si sou matiners com nosaltres, i accediu al parc a una hora d’aquestes intempestives podreu entrar sense pagar... naltros hem passat i allà no hi havia ni guàrdia ni ningú que vigilés l’entrada i és clar, per sortir ningú et demana el passi.

Hem sortit del parc i hem fet parada a Bryce. Hem carregat la burra de benzina i hem fet un cafè. Un volta pel poblet, 4 fotos i de nou, carretera i manta.
Per cert, el poble de Bryce és macu, perquè és totalment de l’”oeste” però, aquest sí, aquest es nota que és així pel turisme, no pas perquè abans ho era.

De Bryce hem anat fins a Las Vegas i teníem 2 opcions per fer-ho: retrocedir fins a Zion Parc, un altre parc que no hem visitat, al qual només es pot accedir amb bus, i des d’aquí agafar l’autopista fins a destí; o bé, desviar-nos 2h més del trajecte inicial, jejeje, i conduir per l’scenic drive del Capitol Reef. Fa falta que us diem per on hem passat!!?? Doncs i és clar, pel Capitol Reef!!!!! Aquesta carretera és molt heavy. El paisatge és de postal. La carretera va seguint la carena de la muntanya, però no us penséssiu pas que hi ha valla a cada costat, noooo…. Al contrari, sense adonar-te’n ja condueixes pel mig per no fotre’t un ensurt i de cop i volta trobar-te marge avall. Hem passat d’un paisatge de roca blanca, a uns prats verds, ranxos i de nou el desert fins a Las Vegas. En definitiva, han estat 2h de desviament molt ben aprofitades! Després de conduir una llarga estona per l’autopista ens hem parat al que més s’assemblava a un poble gran a fer un Frapuccino... jejejee. Ideal per batre la calor!
Resulta, doncs, que era una ciutat, té universitat i tot. És clar que, nosaltres a una ciutat sempre li ubiquem edificis alts i pisos, doncs no, aquí tot són cases. I el centre? On és el centre? Tenim sed i tampoc hi ha centre? No! Tampoc hi ha centre. És típic, d’aquesta zona, a les afores del poble, en una mena de polígon industrial hi trobes de tot i més, des de supermercats, fins a tot tipus de restaurants fast food: Subway, McDonalds, Starbuck’s, Burger King….

Són Americans!!!!

Finalment, després d’un buit de flora (no pas de fauna, penso) ens trobem un mega urbe, Las Vegas. Llums, colors, cotxes, gent…. Impressionant.
Welcome to Las Vegas!!!

Monument Valley i Antelope a la Reserva dels Indis Navajos

Monument Valley és espectacular. Qui no recorda, al veure’n una foto, la peli de Thelma & Louise?
Hem sortit de Grand Canyon força d’hora al matí, ja que per arribar-hi hem de fer un tros més de ruta, no previst inicialment. Ens desviem unes 2-3h del camí. Però és el que té això de viatjar i voler conèixer…. Possiblement no tornarem mai més aquí, per tant, és millor fer més hores que no pas lamentar-se'n quan estiguem a 15h d’aquí.

Monument Valley es troba poc després del poble indígena de Kayenta. Alguns records de Mèxic ens ha portat algun racó d’aquesta població.
És una gran depressió situada entre la frontera d’Utah i Arizona. Teníem ganes de poder fer la foto que tantes vegades hem vist de l’"Oeste" i, no ens arrepentim d’haver fet aquests kms de més.

Una mica més enllà hi ha situat el Mexican Hat i Moab… però aquí si que hem hagut de dir no. El passe pels parcs, del que us hem parlat en el post del Grand Canyon, no serveix per accedir al Monument Valley. Doncs aquest és dels navajos i per tant són ells qui posen les normes, igualment passa amb l’Antelope. Però si que l’entrada a un ja serveix per accedir a l’altra. Hem dinat a Kayenta i hem sortit direcció a Page per fer parada i visita a l’Antelope.
Qui em va parir! Aquests “indius” la saben més llarga...
Resulta que a la guia posa que no es pot visitar per lliure, has de contractar una excursió amb els navajos i té un preu aproximat de 12$ per persona. Ens dirigim a l’entrada del suposat parc i a la guixeta ens diuen que hem de pagar 6$ i ens diuen que fins al cap de 2h ens havíem d’esperar perquè els grups ja havien sortit. Com? 2h? Nosaltres no podíem esperar 2h, doncs anàvem amb el temps justíssim. Ja ens havíem retardat més del compte a Kayenta. Total, després de predicar i tota la pesca, vam aconseguir que ens donés les indicacions per anar a 1km d’allà on érem, es veu que allà hi havia gent esperant per anar a fer aquest tour. Arribem allà i el sr. “indiu” em diu que són 50$ tots 2. En aquell moment em treuen sang i no me’n troben. Ara ja no entenc res. Hem pagat 6$ que a hora d’ara encara no sé perquè els he pagat i me’n fan pagar 50 més??? En fi, ja que som aquí, paguem-los, callem i visitem l'Antelope. Són uns aprofitats.
Val a dir, però, que la visita és totalment recomanada. Et porten amb els pick up fins a l’Antelope Canyon i, de fet, si no tens un tot terreny no tens nassos d’arribar-hi, és tot desert, a la primera de turno se’t queda el cotxe clavat “fijo”.

Tota l’estona de la visita t’acompanya un natiu que en comptes d’explicar-te a què es deu aquesta cova enmig de la pedra, que com sempre és cosa de l’aigua, doncs es va limitar a donar-nos indicacions de com tirar les fotos, perquè segons de quin angle tires la foto, la forma et recorda a un animal o altre.

Ja en sortint, de camí a Bryce passem per Page. A Page hi ha el llac Powel, alguna foto des de la presa més gran dels Estats Units hem tirat. El llac powel es troba dins el Grand Canyon... però aquí l'aigua tapa la major part del canyó.

Durant el camí hem vist un canvi de paisatge brutal... és avui que hem passat de trobar-nos en terreny desert a paisatges verds i més de muntanya.

Grand Canyon

Sortim de Laughlin direcció Grand Canyon. El paisatge ja va canviant, tot i que les rectes interminables no s'acaben mai. Trobem pobles típics de l'interior americà. Una altra cosa que ens deixa sorpresos és que la majoria dels pobles de l'interior tenen els carrers sense asfaltar, potser això explica el fet que tot americà condueix un Pick Up.

Arribem a Grand Canyon al migdia, així és que aprofitem la tarda per visitar el parc.

El Grand Canyon National Park rep gairebé 5 milions de visitants l'any. La majoria van al South Rim que està obert tot l'any. L'altra banda és el North Rim, molt menys turística però per arribar-hi, s'ha de fer una volta de 5h. El North Rim està obert a partir de mitjans de maig fins a finals d'octubre, depenent del clima. La manera més pràctica de visitar el parc és estacionar el cotxe a les àrees d'aparcament i moure's pel parc amb els busos interns gratuïts.

L'entrada al parc costa 25$ per vehicle. El passe té una validesa de 7 dies i si fa mal temps no et retornen els diners. Existeix un passe per tots els parcs nacionals (inclou Bryce Canyon, Yosemite, Zion...) que costa uns 80$ per vehicle i és vàlid per un any. Per tant, si es té previst visitar més d'un parc, val la pena tenir-ho en compte. A l'entrada de cada parc hi ha com un peatge i és allà on es poden comprar els passes que us hem explicat. A banda d'això et donen tot d'informació, fin i tot amb castellà, amb horaris de busos, horaris del parc, punts d'informació, etc.

Doncs bé, aparquem el cotxe just davant del Yavapai Point i aquí tenim el primer contacte amb el Canyó. Les vistes al canyó són impressionants, i ni el que us podem explicar ni les fotos li acaben de fer justícia. Després anem amb bus pel Hermits Rest Route. És la única part del parc que no es pot recórrer amb cotxe. Nosaltres hem baixat a Maricopa Point i hem anat caminant fins a Hopi Point. Val la pena anar d'un punt a l'altre caminant i veure els canvis de colors de la pedra a mesura que el sol es pon.
La posta de sol l'anem a veure a l'altra banda del Canyó, al Kaibab Trail Route, aquesta part es permet fer amb cotxe. El punt per veure la posta és el Yaki Point. Per arribar-hi s'ha d'aparcar al cotxe a la carretera principal i caminar uns 2km.

L'endemà ens despertem a les 4-5h del matí per anar a veure com surt el sol. Però la nostra sorpresa és veure que el sol ja ha més que sortit. A Arizona hi ha una hora de diferència respecte Califòrnia i Nevada, així és que anàvem tard. Anem fent la volta al parc per anar a buscar l'entrada est del parc, per on nosaltres sortirem. Pel camí ens aturem al Lipan Point, un dels més bonics juntament amb el Yaki Point.

Anem a Laughlin

Avui sortim de Los Angeles i ens dirigim a Laughlin. O sigui que avui ja sortim de Califòrnia per entrar a l'estat de Nevada. Pel camí ens aturem a Victorville, on es troba el museu de la Ruta 66. A partir d'aquí fem un tram de la històrica ruta.

No fa falta que expliquem que gairebé no hi passa ningú i és perquè just al costat hi passa l'autopista... ejejeje... seria la carretera dels curiosos i moteros. A Victorville també tenim la oportunitat de parar-nos a l'Starbucks... ohhh.... ja ho necessitàvem. Enyorança neoyorkina en podríem dir.

Ens desviem una mica de la ruta i, enmig del desert de Mojave trobem Calico, un antic poble de mineria de plata que avui dia ja no existeix. Calico és un poble fantasma que va ser reconstruït al 2002, però de fantasma no en té res, per entrar s'han de pagar 6$ per cap... o sigui que és més turístic que una altra cosa.

El que sí és cert és que és un poble típic de l'"oeste", tal i com qualsevol de vosaltres us l'imagineu. Igualet als pobles de Lucky Luke... Està súper ben cuidat i malgrat haver de pagar per entrar val la pena desviar-se de la ruta i anar-hi per veure el que en queda.

Després de parar-nos a la gasolinera Roys, una típica gasolinera de la Ruta 66, no pas a repostar, sinó a comprar algu per beure (la calor és sufocant, aprox. uns 100ºF, o sigui uns 40ºC o més) ens n'anem direcció a Laughlin.
Laughlin vol ser com Las Vegas però no se li assembla ni amb la sola de les sabates.
La primera sensació que vam tenir, va ser que si Las Vegas era com això no hi volíem anar. Per sort, ja ho explicarem més endavant, no té res a veure un lloc amb l'altre. És realment increïble, hi ha gent gran, quan diem gran ens referim a jubilats, amb l'oxigen i jugant a les màquines... un ambient bastant denigrant.

A banda d'això, a Laughlin també hi ha bastant "desfase" elèctric i fins i tot hi ha un hotel que vol simular un vaixell... rotllo el de Tom Sawyer.

Marxem!

Després de gairebé mig any d'espera, per fi som 15 d'agost i marxem cap a Los Angeles.
Tot el dia ens el passem volant. Sortim de Barcelona rumb a Nova York on farem escala. El vol dura 9h. A Nova York tenim 3h d'espera que, entre duanes i preguntetes estúpides, ens passen volant. I, ja per acabar, només ens en queda un, de Nova York a Los Angeles, 6h més de vol.

Per fi arribem, són les 19.30h hora local però, malauradament , per nosaltres són les 4h de la matinada!

Estem cansats...
Demà serà un altre dia.